Sí, molt potent, és un segon pas, primer sempre mirar-se un individualment. Primer pas: inspecció, preguntar-te, tot i que per molts docents és "què em preocupa?". Segon pas: investiguem què està passant, aquí l'observació entre iguals👏👏

⏫ en acabar la formació, comença la mentoria amb l'instrucció d que cada docent plantegi una PREGUNTA sobre la seva pràctica a l'aula amb el tema de l'avaluació.A partir d'aquestes preguntes individuals i personals, treballa la persona mentora. És una tasca de molt detall i molta implicació personal

⏫ ja que hi ha una conversa didàctica i pedagògica en marxa que s'ha iniciat amb una necessitat del docent. Això és clau: el tema a treballar l'ha de decidir el/la docent, després d'un primer impuls formatiu. Per exemple: el centre decideix treballar l'avaluació competencial. Desprès ⏬

Hola, Roger, el que em preguntes és com mentoritzar si el docent no té estabilitat?
I respecte a no percebre necessitat de transformació, és una pregunta molt encertada. Crec que amb les formacions pot passar això, però amb una mentoria real, succeeix sense adonar-te, canvies, et transformes ⏬

⏫ Si el profesorado corrobora la cualificación: ¡Listos! A por otro aprendizaje. Si no: ahí está la nueva posibilidad de aprendizaje real, la conversación alumn@- docente sobre esa calificación saca a la luz qué está pasando en la cabeza del alumn@. Ahí tenemos una nueva oportunidad de aprendizaje.

Venga, vamos a por todas 😉: sí, hay que poner notas....pero, ¿y si se la ponen los propios alumn@s?...tras recoger sus evidencias de aprendizaje y reflexionar sobre ellas (con la monitorización y acompañamiento del docente, por supuesto). El profesorado revisa y corrobora la calificación. Sigo⏬

Gràcies, Antoni, un honor venint de tu.

😞

Tens raó, hi ha una por estranya a les matemàtiques, gairabé atàvica 😅