El tercer llargmetratge de li directori estatunidenci Jane Schoenbrun, “Adolescencia, sexo y muerte en Campamento Miasma”, va inaugurar la secció Un Certain Regard de la 79a edició del Festival Internacional de Cinema de Canes i ara participa a la secció Zabaltegi-Tabakalera de la 74a edició del Festival de Sant Sebastià. La pel·lícula s'estrenarà als cinemes d’Espanya el 20 de novembre. Aquesta proposta, que gira al voltant del tàndem entre les seves dues protagonistes, aprofundeix en la suposada renovació dels codis de la indústria del cinema de gènere, en una experiència espectatorial que s’introdueix sota la pell i en el despertar d’un desig adormit a través de la cerca del cos de l’altra persona.

Cecilia Bartolomé (Alacant, 1940) és una de les cineastes pioneres que van començar a fer cinema a Espanya durant el tardofranquisme i la transició. Companya de generació de Josefina Molina i de Pilar Miró, es distingeix d’elles pel seu sentit de l’humor combatiu i dissident, present en obres clau del cinema feminista al nostre país com la insòlita “Margarita y el lobo” (1970) i la fonamental “Vámonos, Bárbara” (1978).

Amb “Forastera”, Lucía Aleñar expandeix el seu curt homònim per apropiar-se, des de la perspectiva femenina, d'un patró habitual del cinema masculí: la suplantació d'identitat entre dones.

Kim Novak (Chicago, 1933) és considerada l'última estrella del Hollywood clàssic. En les dècades dels cinquanta i seixanta va treballar amb cineastes com Otto Preminger, Joshua Logan, Richard Quine o Billy Wilder, però va ser el seu paper dual com Madeleine/Judy a ‘Vértigo’, d'Alfred Hitchcock, el que la va convertir en una icona indeleble de la història del cinema. Amb motiu del Lleó d'Or a tota la seva trajectòria, que rebrà en el pròxim Festival de Cinema de Venècia, repassem la carrera d'una estrella que van voler modelar a imatge i semblança d'altres (Rita Hayworth, Marilyn Monroe), però que sempre va saber resistir-s’hi.

L’òpera prima de la cineasta alemanya Justine Bauer va obtenir el premi a la millor producció al Festival de Munic. “El olor a leche quemada” és un dels millors exemples d'un corrent de cinema europeu que s'ocupa del món rural contemporani, en el que podem anomenar ‘neoruralisme’.

Des de la primera retrospectiva fora de Bulgària, organitzada pel Festival de Tessalònica l'any 2021, el cinema de Binka Zhelyazkova s'ha anat redescobrint, ha recorregut el món i, finalment, ha arribat a Espanya. Aquest juliol i agost, la Filmoteca Española ha programat vuit de les seves nou pel·lícules —sis de ficció i dos documentals—, una ocasió per reflexionar sobre l'obra de la primera cineasta búlgara i una de les poques dones directores dels anys cinquanta a escala mundial; una autora amb un estil propi i realment singular, el llenguatge cinematogràfic de la qual va evolucionar al llarg dels anys sense alterar, però, els seus ferms valors, que es van mantenir intactes de principi a fi.

En el marc del nou programa Afins, la Filmoteca de Catalunya dedica sis mesos a ampliar la constel·lació de referents i títols que configuren l'obra d'Helena Lumbreras, cineasta clau en l'articulació d'un cinema de classe durant el període de la lluita antifranquista i la transició (frustrada) cap a la democràcia.

La senegalesa Safi Faye és possiblement la directora més destacada de la primera generació de cineastes de l’Àfrica negra i la primera que va dirigir una pel·lícula distribuïda comercialment; una pionera que va obrir camí, en un àmbit eminentment masculí, a altres dones a través d’un cinema compromès amb la realitat i d’una gran sensibilitat sociològica.

El Festival de Sant Sebastià dedica una retrospectiva a una de les poques dones que, sense ser actriu, va aconseguir la fama com a creadora al Hollywood clàssic, l'autora de ‘La loba’ i ‘La calúmnia’, entre d'altres.

Amb l'objectiu de rescatar la importància de la primera directora italiana i consolidar la vigència de la seva veu en l'actualitat, neix “Elvira Notari. Oltre il silenzio”. Aquest documental, dirigit per Valerio Ciriaci, recorre Nàpols a la recerca de les seves petjades. Va ser presentat a la darrera edició del Festival de Venècia i s'ha difós àmpliament en nombrosos festivals i espais internacionals. Aprofitant aquest important reconeixement a una directora extraordinària, oblidada per la historiografia durant dècades, conversem amb la productora del film, Antonella Di Nocera, impulsora del projecte i presidenta del ‘Comitato Elvira Notari 150 anni’.

Amb motiu del 150è aniversari d'Elvira Coda Notari i del 80è aniversari de la seva mort, s'ha posat en marxa a Itàlia tot un dispositiu de recuperació de la seva important figura. Una iniciativa orientada a ampliar-ne la projecció internacional i a reivindicar-la no només com la primera directora del seu país, sinó també per l'extraordinari llegat que va deixar, sotmès a un insultant oblit i agreujat per la pèrdua de gairebé la totalitat de la seva obra. El documental “Elvira Notari. Oltre il silenzio” (2025) recull totes aquestes reivindicacions amb l'objectiu de restaurar el prestigi que va perdre un cop retirada. Aprofundim en les causes que la van portar a posar fi a la seva prolífica carrera.

El tercer llargmetratge de la directora argentina Milagros Mumenthaler confirma el seu talent amb una suggeridora història plena de metàfores i interrogants.

A finals de 2024 el Festival de Cinema de Tallinn (PÖFF) va atorgar el seu premi a la trajectòria a Lana Gogoberidze, de 96 anys, que no deixa de crear i defensar la llibertat. Si el cinema georgià és una marca en si mateixa, la seva gran dama –representant de l’única dinastia femenina del món amb tres generacions de cineastes– és la propietària de la seva vitalitat i emancipació.

Hi ha una sèrie d’autores espanyoles que, durant els anys noranta, van situar l’animació independent en aparadors prou notoris. Van guanyar premis importants, es va convertir en docents imprescindibles en acadèmies de belles arts i de comunicació, i van impulsar una tasca de divulgació més que necessària des de festivals grans i petits. Amb aquesta recomanació d’”El sueño de Adán”, de Mercedes Gaspar (Premi Goya 1994), també vull celebrar-les una mica a totes.

Cada vegada són més les directores de cinema que aconsegueixen sobresortir en les cinematografies del món àrab. La saudita Haifaa Al-Mansour és una de les més importants, no només per obrir camí a altres dones, sinó també per haver sabut compaginar una carrera internacional amb un cinema compromès amb el seu propi país.

Potser la millor i més invisibilitzada directora de la història del cinema, en els darrers anys ha estat objecte de nombroses i urgents iniciatives de recuperació que compensen, d’alguna manera, el llarg silenci imposat, i alcin la veu d’unes memòries que mai no van veure la llum sobre la resistència femenina en una indústria de Hollywood segregadora, responsable de la demolició d’una dècada realment important per a la dona. Dipositària d’activitat creativa, amb presa de decisions i amb intervenció en àmbits de poder.