El colectivo LGTBIAQ+ por la diversidad sexual, de género y familiar Lambda denuncia el...

   Agentes de la Policía Nacional han desarticulado una organización criminal dedicada a la...

perquè connecta passat i present, repressió i lluita, sense perdre la centralitat del col·lectiu trans. Espanya: entre la repressió, el silenci i la lluita per existir Parlar de la realitat de les persones trans a Espanya és parlar també d’una història de silencis imposats, de por, de repressió i de supervivència. Durant dècades, moltes persones van haver d’amagar qui eren per evitar la violència familiar, social, policial o institucional. No era només una qüestió d’identitat; era una qüestió de supervivència. Durant el franquisme, qualsevol expressió que sortís dels rols imposats pel règim podia convertir-se en un motiu de persecució. Les persones trans i moltes persones homosexuals van ser considerades “perilloses socials”, internades, humiliades, empresonades o expulsades dels espais públics. Moltes van acabar vivint als marges, en la prostitució o en la clandestinitat, sense accés a treballs dignes, habitatge o sanitat. Però fins i tot amb l’arribada de la democràcia, gran part d’aquesta realitat no va desaparèixer. La Transició espanyola va portar llibertats polítiques importants, però les persones trans van continuar patint exclusió, patologització i discriminació. La societat seguia marcada per una cultura masclista i conservadora on ser diferent significava sovint ser assenyalada, insultada o expulsada de la família i del món laboral. Moltes dones trans de classe obrera van créixer intentant encaixar en una masculinitat obligada que no sentien seva. Algunes van buscar refugi en el treball, en l’esport, en l’alcohol o en una aparent “vida normal” imposada per la pressió social i familiar. Casar-se, tenir fills o aparentar una vida normativa era, per a moltes, una forma de supervivència davant una societat que negava qualsevol altra possibilitat. Mentrestant, els grans mitjans de comunicació i el cinema sovint convertien les persones trans en caricatures, objectes de burla o espectacles nocturns. I encara així, moltes van trobar petits espais on començar a entendre qui eren realment. Una pel·lícula, una conversa, una mirada o conèixer una altra persona trans podia canviar-ho tot. Espanya també és la història de les que van resistir. De les que van sortir al carrer quan encara era perillós fer-ho. De les que van plantar cara a la policia, a les lleis i a la humiliació social. De les que van construir col·lectius, xarxes de suport i espais de dignitat quan pràcticament no existia res. Avui hi ha drets que fa dècades semblaven impossibles. Però la realitat continua lluny de ser justa. La transfòbia social, la precarietat laboral, els discursos d’odi i la violència continuen presents. I moltes persones trans grans segueixen arrossegant les conseqüències físiques i emocionals d’una vida marcada per la repressió i l’exclusió. Per això parlar de memòria trans a Espanya no és mirar només cap al passat. És entendre el present. I és recordar que els drets que existeixen avui no van aparèixer sols: són fruit del dolor, la resistència i la lluita de moltes persones que van haver de sobreviure en un país que durant massa temps els va negar el dret a existir.

Lambda ha convocado una concentración este 15 de mayo frente a Les Corts Valencianes | Cadena SER

La derecha y la ultraderecha abren la puerta a que las terapias de conversión sean voluntarias y a que los padres veten contenidos sobre identidad de género en las escuelas